El de les preguntes
Sprout veu el buit estrany, pregunta per què hi ha aquella porta i troba el camí llarg abans que ningú hagi acabat de dir “vés amb compte, si us plau”.
Sprout diu a la bombolla: I si la resposta s’amaga darrere d’aquell maó?
Abans de la jugada següent
Sprout no passa de llarg d’un trencaclosques. L’investiga. Per què aquest maó té tacs? Per què coincideix aquella porta? Què passa si provem allò que Peach ens acaba de demanar que no provem? Les respostes no sempre són útils, però gairebé sempre són interessants.
Amb els ulls ben oberts, afectuós, i sempre a un descobriment de fer dos salts i un gir. Sprout no hi és per resoldre el tauler per tu, només per fer l’espai més amable mentre trobes la sortida.
Sprout comença per la part que tothom té la temptació de saltar-se: mirar de prop. Un color, una forma, un buit, un sol tac. Qualsevol pot ser una pista, i a Sprout li encanta trobar-les totes.
La norma de Sprout: una bona pregunta dona a la jugada següent un lloc on anar.
El camí evident està bloquejat, així que Sprout prova el que ningú no havia marcat. Triga més. També descobreix un racó, una coincidència de colors i una manera d’ajudar el següent maó a sortir. De vegades un tauler premia una paciència que s’assembla molt a la curiositat.
Un gir equivocat també pot assenyalar alguna cosa que val la pena observar.
Sprout aprèn que un descobriment és més divertit si es comparteix. Un truc nou es converteix en una celebració de grup, un tauler complicat en una història, i la pregunta més petita pot acabar sent la primera jugada valenta d’algú altre.
Sprout manté el poble juganer, fins i tot quan la solució és cosa seriosa.
